Una bombolla de sabó és un mecanisme perfecte en un equilibri fràgil. Les parets que la formen tenen la flexibilitat justa per mantenir l’aire que tanca; partícules mínimes queden atrapades de forma momentània, sentint certa claustrofòbia dins d’una membrana humida i invisible. Quantes vegades l’artista se sent així, tancat en parets de cristall; quantes vegades l’obra de l’artista dins d’una galeria se sent així, caixa blanca i inerta. I de sobte, amb la fugacitat amb la qual pren un llumí o passa l’amor veritable per la porta de la nostra casa, l’equilibri que manté atrapada una bocanada d’aire es trenca desencadenant un caos ordenat i convertint aquesta esfera flotan en alguna cosa que va ser i que només deixa una taca en el sòl. Aquesta imatge m’assalta quan penso en el procès creatiu de Toni Riera. L’idea precedeix a l’acció i és acció en sí mateixa. La idea sorgeix i s’encamina a la mà ferma i asserena de l’artista, pren altura i és fràgil com la bombolla de sabó. I arribat el moment en que Toni Riera ho decideix (o la idea decideix per ell) esclata en una taca definitiva, justa, excata, perfecta. Per tant, el procés creatiu de Toni no és obra en si mateixa sinó la presa de decisions que permet fer esclatar la pompa. I quan explota, en la taca no sobre un traç, no falta un traç tot en sí és vibrar. Toni Riera és el pintor de pintors. Ell ho sap i ens interroga: quina part has e desequilibrar perquè esclatis i deixis el blanc traçat de tú? José Sánchez Hidalgo
Psicòleg y professor de l’Universitat de Sevilla
Sevilla, 3 de maig del 2016
Categoria: Ressenyes
Volker Hermann
