Concloent avui m’ha tornat el fet pictòric de F. Auerbach…retrats
Existiria una certa tendència a portar les coses a un determinat lloc…insistent
Totes les situacions que és plantegen o es desitgen a priori…cerebral (diguem-ne) es tornen fugidores a l’hora d’afrontar el moment gestual…física clàssica
Moviment gestual de què ignoro si és emocional o expressional…fer “de poiéin”
Dono fe que la part matèrica ha assistit a l’event…no hi havia cervesa
Hi érem tots…aglomeració magmàtica
El suport ha estat estable…sostenia els impactes amb sons greus
L’oli…3 kg de pigment amb 1,5 lt d’oli de llinosa…paciència
Obro parèntesi: Em ve un desig pel proper quadre…observo del passat rastres més efectius i intensos quan l’acció és rectilínia. Quan faig corbes tendeixo a estrènyer massa i clavo la brotxa, provocant un moviment trencat que el fa imprecís i esborronat. Tanco parèntesi.
El magma o massa de pintura es va ressituant fins que l’acció final explosiona un resultat aleatori sempre convincent.
El procés plantejat em condueix sempre a un resultat convincent, ja que el que es representa és el temps sostingut.
I fins i tot, els rastres anteriors queden integrats per ser observats com a superflus.
Al final, si la situació és que s’ha creat un moment sostingut…és suficient
Previs: Quan estàs en marxa es va produint una espècie de rum rum interior que amassa un desig…ho constato. Un desig de provar un altre cop sota una variable nova…és estrany Una acció, un fer…poètica…m’ho invento Moviment previst…dues accions seguies en sentit contrari i de dimensió semblant…priori racional..sense més. Cal certa amplitud. Pel format 60F una paletina de 20…ho tinc, ho puc fer Final: És això…alguna cosa m’ho diu Tu mateix insinues, desitges, planifiques i al final l’acció va sola…passa de tot Resultat indiferent, innecessari, inapropiat, real, pragmàtic, nat i mort. Sembla que em trona l’acció automàtica…fallen alguns detectors, encara que la pausa gestual en deixa regust d’inacabat.
Si agafem aquesta pintura de Frank Kline, important representant de l’expressionisme abstracte i integrant de l’escola de New York als anys 40 i 50, podem fer alguna reflexió sobre la seva pràctica del pintar:
Partim de la base de que tenim la tècnica de l’oli sobre un suport convencional de tela o fusta, base llisa sense accidents superficials i preparada per la correcta pràctica de la tècnica.
L’aplicació del gest a través de palatines de format mitjà agafant el material des d’una superfície externa que condiciona l’amplitud del moviment. Es troba en dependència de la quantitat de pintura que pot agafar amb la paletina. Aquesta limitació el porta a construir formes lineals d’amplada igual a paletina i longitud a base del sumatori d’accions correlatives amb direccionalitat definida. Per tant, una forma que podria ser resolta d’una sola passada, és feta a base d’una suma d’accions
Aquestes accions són rectificatives, ja que es van construint. Aquest efecte dóna molta plasticitat a la pintura, ja que la forma construïda és resultat de pinzellades flotants, dubitatives i en ple estat transitori. L’accidentalitat de la línia gestual aporta soroll d’encaix entre les peces ajustades. Cada petit rastre dibuixa una intenció dins el conjunt a la vegada que mostra una falsa inhabilitat com a fruit de la intel·ligència en l’abandonament de cada pinzellada.
És un calvari i un neguit d’intencions, dona la falsa aparença com aquell que no pot comunicar per mala cal·ligrafia. L’efecte resulta interessant i emotiu. Frank Kline gestualitza una intenció expressiva simple i única contra una realitat obligada a la suma d’accions dirigides i donar a la vegada una imatge viva filla de la reiteració, de la rectificació i del recobriment.
La meva impressió és que hi ha una lluita contra el medi que li aporta una resistència real o física al moviment gestual que pot haver desitjat. La tercera llei de Newton parla de la proporcionalitat de la reacció contra una acció. D’aquesta forma, diria que el suport amaga guarismes energètics d’accions reprimides a l’artista. Forces hostils que obliguen a resoldre la voluntat de forma adequada a les possibilitats.
Prova d’això és que Frank Kline s’alia amb la part resistent i potencia les zones del suport rectificant la base de la forma gestual plantejada d’origen. Quan sumo construeixo i em dono temps a rectificar i quan resto també rectifico per aprofundir en la intenció original.Al final, l’astúcia pictòrica acaba formant una obra on la dificultat aporta virtut i humanisme com a fruit de visualitzar la debilitat.
Personalment penso la pintura de Frank Kline és més la construcció formal d’un paisatge que no pas una acció expressiva com a tal, encara que segurament sobreviu una intenció que rau penetrada en el silenci del suport.
