Frank Kline (1910-1962)
Si agafem aquesta pintura de Frank Kline, important representant de l’expressionisme abstracte i integrant de l’escola de New York als anys 40 i 50, podem fer alguna reflexió sobre la seva pràctica del pintar:
Partim de la base de que tenim la tècnica de l’oli sobre un suport convencional de tela o fusta, base llisa sense accidents superficials i preparada per la correcta pràctica de la tècnica.
L’aplicació del gest a través de palatines de format mitjà agafant el material des d’una superfície externa que condiciona l’amplitud del moviment. Es troba en dependència de la quantitat de pintura que pot agafar amb la paletina. Aquesta limitació el porta a construir formes lineals d’amplada igual a paletina i longitud a base del sumatori d’accions correlatives amb direccionalitat definida. Per tant, una forma que podria ser resolta d’una sola passada, és feta a base d’una suma d’accions
Aquestes accions són rectificatives, ja que es van construint. Aquest efecte dóna molta plasticitat a la pintura, ja que la forma construïda és resultat de pinzellades flotants, dubitatives i en ple estat transitori. L’accidentalitat de la línia gestual aporta soroll d’encaix entre les peces ajustades. Cada petit rastre dibuixa una intenció dins el conjunt a la vegada que mostra una falsa inhabilitat com a fruit de la intel·ligència en l’abandonament de cada pinzellada.
És un calvari i un neguit d’intencions, dona la falsa aparença com aquell que no pot comunicar per mala cal·ligrafia. L’efecte resulta interessant i emotiu. Frank Kline gestualitza una intenció expressiva simple i única contra una realitat obligada a la suma d’accions dirigides i donar a la vegada una imatge viva filla de la reiteració, de la rectificació i del recobriment.
La meva impressió és que hi ha una lluita contra el medi que li aporta una resistència real o física al moviment gestual que pot haver desitjat. La tercera llei de Newton parla de la proporcionalitat de la reacció contra una acció. D’aquesta forma, diria que el suport amaga guarismes energètics d’accions reprimides a l’artista. Forces hostils que obliguen a resoldre la voluntat de forma adequada a les possibilitats.
Prova d’això és que Frank Kline s’alia amb la part resistent i potencia les zones del suport rectificant la base de la forma gestual plantejada d’origen. Quan sumo construeixo i em dono temps a rectificar i quan resto també rectifico per aprofundir en la intenció original.Al final, l’astúcia pictòrica acaba formant una obra on la dificultat aporta virtut i humanisme com a fruit de visualitzar la debilitat.
Personalment penso la pintura de Frank Kline és més la construcció formal d’un paisatge que no pas una acció expressiva com a tal, encara que segurament sobreviu una intenció que rau penetrada en el silenci del suport.
Gracies Frank!
