Publicat el Deixa un comentari

Reflexions sobre la pràctica del “pintar”_Sobre Frank Kline

Frank Kline (1910-1962)

Mahoning (1956)


Si agafem aquesta pintura de Frank Kline, important representant de l’expressionisme abstracte i integrant de l’escola de New York als anys 40 i 50, podem fer alguna reflexió sobre la seva pràctica del pintar:

Partim de la base de que tenim la tècnica de l’oli sobre un suport convencional de tela o fusta, base llisa sense accidents superficials i preparada per la correcta pràctica de la tècnica.

L’aplicació del gest a través de palatines de format mitjà agafant el material des d’una superfície externa que condiciona l’amplitud del moviment. Es troba en dependència de la quantitat de pintura que pot agafar amb la paletina. Aquesta limitació el porta a construir formes lineals d’amplada igual a paletina i longitud a base del sumatori d’accions correlatives amb direccionalitat definida. Per tant, una forma que podria ser resolta d’una sola passada, és feta a base d’una suma d’accions

Aquestes accions són rectificatives, ja que es van construint. Aquest efecte dóna molta plasticitat a la pintura, ja que la forma construïda és resultat de pinzellades flotants, dubitatives i en ple estat transitori. L’accidentalitat de la línia gestual aporta soroll d’encaix entre les peces ajustades. Cada petit rastre dibuixa una intenció dins el conjunt a la vegada que mostra una falsa inhabilitat com a fruit de la intel·ligència en l’abandonament de cada pinzellada.

És un calvari i un neguit d’intencions, dona la falsa aparença com aquell que no pot comunicar per mala cal·ligrafia. L’efecte resulta interessant i emotiu. Frank Kline gestualitza una intenció expressiva simple i única contra una realitat obligada a la suma d’accions dirigides i donar a la vegada una imatge viva filla de la reiteració, de la rectificació i del recobriment.

La meva impressió és que hi ha una lluita contra el medi que li aporta una resistència real o física al moviment gestual que pot haver desitjat. La tercera llei de Newton parla de la proporcionalitat de la reacció contra una acció. D’aquesta forma, diria que el suport amaga guarismes energètics d’accions reprimides a l’artista. Forces hostils que obliguen a resoldre la voluntat de forma adequada a les possibilitats.

Prova d’això és que Frank Kline s’alia amb la part resistent i potencia les zones del suport rectificant la base de la forma gestual plantejada d’origen. Quan sumo construeixo i em dono temps a rectificar i quan resto també rectifico per aprofundir en la intenció original.Al final, l’astúcia pictòrica acaba formant una obra on la dificultat aporta virtut i humanisme com a fruit de visualitzar la debilitat.

Personalment penso la pintura de Frank Kline és més la construcció formal d’un paisatge que no pas una acció expressiva com a tal, encara que segurament sobreviu una intenció que rau penetrada en el silenci del suport.


Gracies Frank!

Publicat el

A Toni Riera

Una bombolla de sabó és un mecanisme perfecte en un equilibri fràgil. Les parets que la formen tenen la flexibilitat justa per mantenir l’aire que tanca; partícules mínimes queden atrapades de forma momentània, sentint certa claustrofòbia dins d’una membrana humida i invisible. Quantes vegades l’artista se sent així, tancat en parets de cristall; quantes vegades l’obra de l’artista dins d’una galeria se sent així, caixa blanca i inerta. I de sobte, amb la fugacitat amb la qual pren un llumí o passa l’amor veritable per la porta de la nostra casa, l’equilibri que manté atrapada una bocanada d’aire es trenca desencadenant un caos ordenat i convertint aquesta esfera flotan en alguna cosa que va ser i que només deixa una taca en el sòl. Aquesta imatge m’assalta quan penso en el procès creatiu de Toni Riera. L’idea precedeix a l’acció i és acció en sí mateixa. La idea sorgeix i s’encamina a la mà ferma i asserena de l’artista, pren altura i és fràgil com la bombolla de sabó. I arribat el moment en que Toni Riera ho decideix (o la idea decideix per ell) esclata en una taca definitiva, justa, excata, perfecta. Per tant, el procés creatiu de Toni no és obra en si mateixa sinó la presa de decisions que permet fer esclatar la pompa. I quan explota, en la taca no sobre un traç, no falta un traç tot en sí és vibrar. Toni Riera és el pintor de pintors. Ell ho sap i ens interroga: quina part has e desequilibrar perquè esclatis i deixis el blanc traçat de tú? José Sánchez Hidalgo

Psicòleg y professor de l’Universitat de Sevilla
Sevilla, 3 de maig del 2016